LEY REGULADORA DE LA EUTANASIA

Davant la vigència des del 25 de juny passat de la Llei Orgànica de regulació de l’eutanàsia de 24 de març de 2021, convé manifestar, respectant aquesta nova legalitat, determinades qüestions que entenem poden afectar a la seva aplicació, o qüestions que requereixen, en la nostra opinió, un desenvolupament en la normativa que es dicti per tal de desplegar la llei evitant possibles interpretacions contradictòries.

En aquest sentit, ens permetem fer un resum de les esmentades qüestions:

1- Resulta clar que la llei afecta i, per tant, obliga a totes les persones físiques i/o jurídiques, públiques o privades en territori espanyol. Conseqüentment, les clíniques i hospitals estan obligats, en principi, a que en la mesura que li afecti el procediment, a donar el suport necessari per tal de que la prestació de l’ajuda per morir es pugui realitzar.
En el que respecta a les persones físiques (metges, personal sanitari, etc.) s’estableix el dret a l’objecció de consciència (art. 16), situació que no es preveu per les persones jurídiques.
És evident que ens trobem en centres en els que la filosofia fundacional pot no estar d’acord amb l’eutanàsia, i que, per tant, la prestació de l’ajuda per morir afecta als seus principis públicament reconeguts. En aquests casos s’hauria de buscar una fórmula per tal de que s’admetés una genèrica objecció de consciència, evitant que es tradueixi en una objecció personal i reiterada del personal sanitari i que afecti a l’esmentat centre.

2- Un punt fonamental per donar curs a la sol·licitud de la prestació d’ajuda per morir, d’acord l’apartat 2 de l’art. 4, és que el peticionari tingui coneixement del seu procés, després d’haver sigut adequadament informat per l’equip mèdic responsable, quedant constància a la història clínica de que la informació ha sigut rebuda i entesa pel pacient.
És evident que la sol·licitud de l’ajuda, que és la que inicia tot el procés regulat per la llei, ha d’estar doncs imperativament precedida de la constància fefaent de la informació a què ens acabem de referir, informació que ha de constar, no tan sols feta, sinó entesa.
Creiem que aquest paràgraf tan important de l’art. 4 s’hauria de desenvolupar amb més detall, doncs les persones que intervenen en el procés, és a dir, el metge responsable, el metge consultor i la pròpia Comissió de garantia i avaluació, no poden intervenir sense que hi hagi cap constància d’aquesta informació prèvia.
Potser convindria que quan es plantegi la sol·licitud del pacient que engega tot el procés de la mateixa forma que es demana a l’art. 5, apartat e), consentiment informat per rebre la prestació, s’exigeixi també una certificació del metge o centre on radica la històrica clínica de que la persona de que es tracta ha sigut plenament informada del seu procés mèdic i que ha sigut entès pel peticionari.

3- La llei fa referència reiteradament a la figura del metge responsable que és qui ha de coordinar tota la informació i assistència al pacient. No obstant, no es regula com es determina qui és o serà el metge responsable. És el pacient qui el designa? És el centre al que es troba l’equip sanitari responsable al que es refereix l’art. 4 el que el nomena? Pot ser designat qualsevol metge com a responsable a voluntat del pacient encara que no conegui el seu procés?
Aquestes preguntes requeririen en la nostra opinió una resposta més detallada quan es desenvolupi el text legal.

4- D’acord amb l’art. 16 els professionals sanitaris implicats podran exercir el seu dret d’objecció de consciència. No obstant aquest article determina que aquesta decisió s’ha de manifestar anticipadament i per escrit i constarà a un registre a crear per les autoritats sanitàries. La redacció d’aquest article dona lloc a certa confusió ja que sembla que tots els professionals afectats per objecció de consciència en aplicació de la llei ho hagin de manifestar des d’ara (“anticipadament”, ens diu la llei), quan ningú estar obligat a desvetllar, per raons d’intimitat, la seva postura genèrica sobre la llei. Serà quan li encomanin un cas com a responsable o consultor quan ell podrà rebutjar, ja sigui per entendre que no es donen els requisits legals o per considerar que afecta a la seva ètica personal. És aquesta una qüestió que convindria aclarir al desenvolupament legislatiu.

5- Un altre tema que s’ha de plantejar és el de la idoneïtat tècnica dels centres per realitzar la prestació de l’ajuda per morir.
Al afectar la llei a totes les persones sembla evident que qualssevol centre sanitari queda afectat per prestar l’ajuda per morir, el que no és genèricament admissible doncs és evident que molts centres, per la seva especialitat i característiques, no poden estar preparats pel procés que l’esmentada ajuda requereix i que acaba en la prescripció de la substància mantenint l’atenció i recolzament fins el moment de la mort.
Entenem que per desenvolupar aquestes funcions fora necessari que des del Departament de Salut s’indiquessin les característiques que haurien de reunir els centres habilitats per participar amb garanties en el procés de l’ajuda per morir.

6- Un altre aspecte a definir i no menys important és el relatiu al finançament de tot el procés de l’ajuda per morir. L’art. 13 fixa que aquest servei està inclòs en la cartera comú dels serveis de salut i és de finançament públic. És aquí on hem de preguntar com i de quina manera s’articularà el finançament quan el procés es realitzi a través de centres privats i concertats.
Els pressupostos generals han de fixar, no tan sols les quantitats destinades a aquesta finalitat, sinó també la forma de repartiment que sigui compensatòria tenint en compte el cost que el procés significarà fins a la seva consumació.

Es aquí que entenem que en el desplaçament de la llei s’han de corregir les qüestions que hem plantejat per evitar possibles confusions.

JULI DE MIQUEL BERENGUER

Compartir